dijous, 12 de novembre del 2009
Update rankings internacionals
La UB revalida al rànquing "Academic Ranking of World Universities 2009" com la primera universitat de l'Estat en el lloc 152-200 del món
enllaç: http://www.arwu.org/ARWU2009_2.jsp
Així mateix apareixen al rànquing CHE-Excellence Ranking 2009
http://www.excellenceranking.org/eusid/EUSID
La UB, UAB i UB en l'apartat d'Economia.
La UB en Matemàtiques.
La UB en Físiques.
La UPF en Ciències Polítiques.
La UB en Psicologia.
Seguidament us copio una part d'un post parlant de la classificació de la UB al rànquing de Xangai.
font: http://www.enriccanela.cat/index.php/2009/11/04/la-ub-tambe-encapcala-el-ranquing-de-xangai-a-lestat/
En l’àmbit europeu la UB està en el lloc 59-79, la Autònoma de Madrid, la Complutense de Madrid i la de València en el lloc 80-125, la UAB i la Politècnica de València en el lloc 126-170 la de Granada, la UPF, la de Santiago de Compostel·la, la de Sevilla i la de Saragossa en el lloc 171-208.
Els indicadors són:
1.- Té un pes del 10% del total i correspon a ex alumnes que han guanyat premis Nobel o Medalles Fields
2.- Té un pes del 15% del total i correspon a professors que han guanyat premis Nobel o Medalles Fields
3.- Té un pes del 25% del total i correspon a investigadors amb moltes cites en un nombre de camps de coneixement que depèn del tema.
4.- Té un pes del 25% del total i correspon a articles publicats en revistes del grup de més impacte (20% superior)
5.- Té un pes del 25% del total i correspon al nombre d’articles que apareixen al Science Citation Index-expanded i al Social Science Citation Index
La UB obté en aquests apartats 0; 0; 7,3; 14,5 i 50, respectivament. Com que no tenim gent condecorada, costarà avançar posicions.
enllaç: http://www.arwu.org/ARWU2009_2.jsp
Així mateix apareixen al rànquing CHE-Excellence Ranking 2009
http://www.excellenceranking.org/eusid/EUSID
La UB, UAB i UB en l'apartat d'Economia.
La UB en Matemàtiques.
La UB en Físiques.
La UPF en Ciències Polítiques.
La UB en Psicologia.
Seguidament us copio una part d'un post parlant de la classificació de la UB al rànquing de Xangai.
font: http://www.enriccanela.cat/index.php/2009/11/04/la-ub-tambe-encapcala-el-ranquing-de-xangai-a-lestat/
En l’àmbit europeu la UB està en el lloc 59-79, la Autònoma de Madrid, la Complutense de Madrid i la de València en el lloc 80-125, la UAB i la Politècnica de València en el lloc 126-170 la de Granada, la UPF, la de Santiago de Compostel·la, la de Sevilla i la de Saragossa en el lloc 171-208.
Els indicadors són:
1.- Té un pes del 10% del total i correspon a ex alumnes que han guanyat premis Nobel o Medalles Fields
2.- Té un pes del 15% del total i correspon a professors que han guanyat premis Nobel o Medalles Fields
3.- Té un pes del 25% del total i correspon a investigadors amb moltes cites en un nombre de camps de coneixement que depèn del tema.
4.- Té un pes del 25% del total i correspon a articles publicats en revistes del grup de més impacte (20% superior)
5.- Té un pes del 25% del total i correspon al nombre d’articles que apareixen al Science Citation Index-expanded i al Social Science Citation Index
La UB obté en aquests apartats 0; 0; 7,3; 14,5 i 50, respectivament. Com que no tenim gent condecorada, costarà avançar posicions.
dimecres, 11 de novembre del 2009
La era de l'accès
Jeremy Rifkin en el seu llibre "La era del acceso" ens explica una sèrie de canvis que porta la societat actual de la informació i que ens poden ser d'utilitat a l'hora de proposar estratègies per a la Universitat de Catalunya.
En concret un dels desenvolupaments teòrics més interessants és el de canvi de propietat a accès i del bé al servei. D'acord amb Rifkin l'individu cada cop més paga per tenir un accès instantani que per a posseir el bé i per tant allò important per a les empreses, institucions, organitzacions en general és ser capaces de crear relacions a llarg termini amb els seus clients. Hem passat de garantir una producció concreta a garantir un servei, de qualsevol tipus.
Així doncs, en el cas de les universitats segurament és molt més interessant establir vincles de llarg termini amb els estudiants i no oferir un servei puntual que s'acaba amb la carrera. Si bé és cert que avui en dia ja hi ha una àmplia oferta de cursos d'actualització i que els antics alumnes han esdevingut un instrument per a fidelitzar els estudiants també ho és que avui les universitats no s'han adaptat al tipus de vida actual on les persones podem canviar d'activitat cada cert temps.
Per tant, hi ha una pregunta que se'ns planteja: no seria millor que la Universitat oferís un contracte a llarg termini amb l'alumne i li proporcionés al llarg de la seva vida els coneixements i les acreditacions que necessita per a desenvolupar la seva vida professional. D'aquesta manera ens trobaríem amb un llicenciat en medicina que ha cursat cursos de reciclatge, un MBA i finalment una llicenciatura en història de l'art, segons ha passat per l'exercici professional, per la gestió d'un hospital i per convertir-se en un inversor d'art en la seva senectut.
Aquest model pot proporcionar molts beneficis a ambdues parts i aprofitar el gran potencial que tenen les empreses i l'activitat privada per a crear coneixement a través de la formació dels seus treballadors.
Aquesta ha de ser una via a explorar per a la universitat actual.
En concret un dels desenvolupaments teòrics més interessants és el de canvi de propietat a accès i del bé al servei. D'acord amb Rifkin l'individu cada cop més paga per tenir un accès instantani que per a posseir el bé i per tant allò important per a les empreses, institucions, organitzacions en general és ser capaces de crear relacions a llarg termini amb els seus clients. Hem passat de garantir una producció concreta a garantir un servei, de qualsevol tipus.
Així doncs, en el cas de les universitats segurament és molt més interessant establir vincles de llarg termini amb els estudiants i no oferir un servei puntual que s'acaba amb la carrera. Si bé és cert que avui en dia ja hi ha una àmplia oferta de cursos d'actualització i que els antics alumnes han esdevingut un instrument per a fidelitzar els estudiants també ho és que avui les universitats no s'han adaptat al tipus de vida actual on les persones podem canviar d'activitat cada cert temps.
Per tant, hi ha una pregunta que se'ns planteja: no seria millor que la Universitat oferís un contracte a llarg termini amb l'alumne i li proporcionés al llarg de la seva vida els coneixements i les acreditacions que necessita per a desenvolupar la seva vida professional. D'aquesta manera ens trobaríem amb un llicenciat en medicina que ha cursat cursos de reciclatge, un MBA i finalment una llicenciatura en història de l'art, segons ha passat per l'exercici professional, per la gestió d'un hospital i per convertir-se en un inversor d'art en la seva senectut.
Aquest model pot proporcionar molts beneficis a ambdues parts i aprofitar el gran potencial que tenen les empreses i l'activitat privada per a crear coneixement a través de la formació dels seus treballadors.
Aquesta ha de ser una via a explorar per a la universitat actual.
dimarts, 10 de novembre del 2009
Recessió, consum i estudiants (I)
El número de juliol-agost d’aquest any de la Harvard Business Review ja ens parlava d’un gran canvi en el consumidor post-recessió en el seu article “Customers in the new world”
Aquest consumidor accentua les tendències que ja expliquen per una banda Manuel Castells en la seva obra seminal “La era de la información”. Aquests actors posen de manifest que el consumidor ja no utilitza pautes de consum racionals sinó que es deixa guiar per les emocions i més enllà d’això, es defineix pel consum que realitza, enllaçant amb les teories de Bourdieu, de consum simbòlic.
La diferència és que el món s’ha instal·lat en la postmodernitat i per tant, i atenent a la seva definició per Lyotard a “La condición posmoderna”, veiem com els microrelats defineixen la vida dels individus d’una forma accelerada. Podem veure el mateix individu que compra a Ikea i viatja en “low cost” comprar alta costura o gastar en un màster exclusiu.
Tornant als arguments de l’article, veiem com ens diu que les tendències consolidades són la demanda de simplicitat i el focus en la direcció. Així cel consumidor cada cop té més tendència a demanar que el funcionament dels productes que compra siguin més clars, en definitiva un “back to the basics” que ens recorda la prevalença de la USP, Unique Selling Proposition de Rosser Reeves. Alhora, la direcció de les institucions és cada cop més valorada a l’hora de invertir en un producte o servei. Cada cop més, la imatge que proporciona la direcció es valora a nivell públic.
Altres tendències que també es consideren en augment és l’elecció i els canvis en els consumidors, que provenen d’una banda d’un consum excessiu anterior i d’un retorn a vells valors que contrasten amb pautes de consum anteriors i que s’hi afegeixen, en comptes de substituir-les. Així, hi ha encara més un creixement dels relats que es juxtaposen. Pot ser que algú molt ric acabi menjant sopes de pa alhora que prepara un viatge a la India. Sembla que l’austeritat s’hagi incorporat també com un valor de consum.
Alhora, però, veiem com s’ha reduït la tendència a buscar experiències extremes i també el consum just. Sembla que en aquest període de crisi hi ha hagut un retorn a valors materialistes contra els postmaterialistes, segons Inglehart, i per tant la dimensió experiencial extrema, vista com a fastuosa, o el consum ètic, més car, i la caritat, s’han reduït molt en benefici del consum personal.
Tot això ha anat acompanyat d’una reducció de la creencia amb les institucions i discursos oficials i per tant l’individu acaba buscant en els seus propis recursos la solució als seus problemes, i això s’aplica tant a nivell informacional com material.
Per tant, veiem com en l’àmbit que ens interessa, tenim uns estudiants als que hem de plantejar clarament els beneficis dels nostres cursos i, tot i ser conscients que no tornem a un món on els estudis donaven pas a un treball remunerat inexorablement, cal tornar a la base dels estudis: coneixement, comprensió del món, habilitats i lideratge. Tot això sent conscients que la multiculturalitat i multidisciplinarietat ha vingut per a quedar-se, però que difícilment els estudiants assumiran fees elevadíssims per informació que poden aconseguir a través de la xarxa i per experiències que poden tenir a casa seva.
Aquest consumidor accentua les tendències que ja expliquen per una banda Manuel Castells en la seva obra seminal “La era de la información”. Aquests actors posen de manifest que el consumidor ja no utilitza pautes de consum racionals sinó que es deixa guiar per les emocions i més enllà d’això, es defineix pel consum que realitza, enllaçant amb les teories de Bourdieu, de consum simbòlic.
La diferència és que el món s’ha instal·lat en la postmodernitat i per tant, i atenent a la seva definició per Lyotard a “La condición posmoderna”, veiem com els microrelats defineixen la vida dels individus d’una forma accelerada. Podem veure el mateix individu que compra a Ikea i viatja en “low cost” comprar alta costura o gastar en un màster exclusiu.
Tornant als arguments de l’article, veiem com ens diu que les tendències consolidades són la demanda de simplicitat i el focus en la direcció. Així cel consumidor cada cop té més tendència a demanar que el funcionament dels productes que compra siguin més clars, en definitiva un “back to the basics” que ens recorda la prevalença de la USP, Unique Selling Proposition de Rosser Reeves. Alhora, la direcció de les institucions és cada cop més valorada a l’hora de invertir en un producte o servei. Cada cop més, la imatge que proporciona la direcció es valora a nivell públic.
Altres tendències que també es consideren en augment és l’elecció i els canvis en els consumidors, que provenen d’una banda d’un consum excessiu anterior i d’un retorn a vells valors que contrasten amb pautes de consum anteriors i que s’hi afegeixen, en comptes de substituir-les. Així, hi ha encara més un creixement dels relats que es juxtaposen. Pot ser que algú molt ric acabi menjant sopes de pa alhora que prepara un viatge a la India. Sembla que l’austeritat s’hagi incorporat també com un valor de consum.
Alhora, però, veiem com s’ha reduït la tendència a buscar experiències extremes i també el consum just. Sembla que en aquest període de crisi hi ha hagut un retorn a valors materialistes contra els postmaterialistes, segons Inglehart, i per tant la dimensió experiencial extrema, vista com a fastuosa, o el consum ètic, més car, i la caritat, s’han reduït molt en benefici del consum personal.
Tot això ha anat acompanyat d’una reducció de la creencia amb les institucions i discursos oficials i per tant l’individu acaba buscant en els seus propis recursos la solució als seus problemes, i això s’aplica tant a nivell informacional com material.
Per tant, veiem com en l’àmbit que ens interessa, tenim uns estudiants als que hem de plantejar clarament els beneficis dels nostres cursos i, tot i ser conscients que no tornem a un món on els estudis donaven pas a un treball remunerat inexorablement, cal tornar a la base dels estudis: coneixement, comprensió del món, habilitats i lideratge. Tot això sent conscients que la multiculturalitat i multidisciplinarietat ha vingut per a quedar-se, però que difícilment els estudiants assumiran fees elevadíssims per informació que poden aconseguir a través de la xarxa i per experiències que poden tenir a casa seva.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)